Entrar en el traster de casa de la meva padrina és com obrir una maleta vella coberta de pols. Aquesta maleta és el meu cofre del tresor. Està plena de records, i aquests records són el tresor més valuós que posseesc. Mir una fotografia vella i record que la meva padrina em contava històries de quan era joveneta. Si la història transcorria a la platja, la seva mirada s’il·luminava amb la llum de la mar. El seu davantal em recorda les receptes que preparava en la seva cuina i que després apuntava delicadament en el seu quadern de notes.
Hi ha olors d’ingredients que s’impregnen en la memòria. De vegades puc sentir-la cantar preparant algun pastís. Aquest és el veritable valor dels records. T’omplen de pau, et calmen i t’acompanyen.
S’encén un llum a l’escenari. Tot està ple de trastos vells coberts de llençols i pols. Nina puja al traster. Què busca? O, per ventura, són els records qui la busquen a ella? Juguetes de quan era petita, la roba que portava cada dia per anar a l’escola, la seva tassa per berenar, la motxilla de classe… el davantal de la padrina… Bussejant en els objectes, Nina reviu els records de petita amb la padrineta. Els records li porten cançons, olors, jocs, aventures i tristor. Un dia la padrina no la va despertar.
– On ets, Abu?- Es demanava de petita.
– La padrina se n’ha anat de viatge… molt lluny… – va contestar la seva mare.
Nina reviurà aquell viatge… un viatge per entendre què és l’absència… un viatge a la recerca d’un tresor…